Sabem per tradició oral que al peu de l’Abalç existia una ermita, sota l’advocació de sant Magí de la Brufaganya, curiosament un eremita, que fou destruïda per l’aiguat de Santa Tecla el 1874. Malauradament, no sabem res més d’aquesta ermita ja que no apareix citada en cap document ni es conserva cap resta de l’estructura. L’únic element que permet contrastar l’existència d’aquest edifici és la referència a una Ermita en ruinas situada al peu de l’Abalç recollida al cadastre de 1921.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, autor del llibre El Castell, Vila i Terme del Catllar. Segles XII-XVIII, editat l’any 1999 per l’Ajuntament del Catllar, parla, en primer lloc, de “Quan el Catllar no hi era”, on es fa referència al poblament prehistòric, a les comunitats protohistòriques, al món romà i a l’alta Edat Mitjana (segles XI-XII), que és quan podem obtenir informació de les primeres fortificacions del castell del Catllar, de la Torre d’en Guiu i La Guardiola i la Torre de Mas Moragues. Val a dir que, prop del nucli de la població, a la riba dreta del Gaià, al lloc conegut com l’Abalç, hi hagué un centre eremític en els primers moments de la formació del Catllar, qui sap si en relació amb l’advocació de l’església del Catllar a Sant Joan Baptista, ja que està documentat en altres indrets que moltes esglésies dedicades a aquest sant foren bastides per eremites; els gravats de la cova Alta podrien correspondre a un moment posterior, si tenim en compte la cronologia de la creu recreuada: probablement al rebrot de l’eremitisme que es donà durant el segle XVI. Cal suposar, doncs, la perduració d’aquest indret com a lloc de culte, perduració que, de fet, ha arribat fins a dates ben recents.
veure article sencer a:
http://usuaris.tinet.cat/pcatllar/historia.htm
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada