Magí de la Brufaganya des del punt de vista toponímic, és a dir, analitzant-ne
el nom (o els noms) i intentant veure quin és el seu origen però ja es veia
que quan anem al nom de la serra, la Brufaganya, la cosa no solament es
complica sinó que ens endinsem en el pur enigma,
Recentment ha aparegut el volum tercer de la monumental
i molt esperada obra del filoleg Joan Coromines, I'Onomasticon
Cataloniae, on aquest autor, que és sens dubte la persona que més sap del
món sobre els noms de lloc i els noms de persona, ens n'explica l'origen i
el significat amb una extraordinaria profusió de dades de tata mena.
Coromines dedica un parell de pagines -pagines espesses, de lletra petita i moltes
abreviacions- al nom de Sant Magí de la Brufaganya, i concretament a
aquest darrer mot (pags. 126-128).
Seguint, dones, les explicacions de Joan Coromines sembla que a la fi
podem ter una mica de llum sobre el que hi ha darrere del nom de la
Brufaganya i al capdavall sembla que la seva última afirmació no acaba de prendre
caracter definitiu, sinó que queda en hipotesi.
Pero ja és molt: recordem que abans ni teníem una hipotesi terma, sinó tan sols algun apunt altament
dubtós -entre els quals destacaria encara una relació amb l'adjectiu brófec,
"aspre", que curiosament Coromines ni tan sois esmenta.
Coromines intenta connectar Brufaganya amb dos possibles orígens antics, ben atractius:
l'arabic i l'ibero-basc. L'hi indueix sobretot la terminació -ganya, ja que aquesta
(o variants properes) és present tant en noms de lloc catalans d'origen arabic
(p.ex. Vinganya, al terme de Seras) com en altres d'arrel ibero-basca o
directament basca: hi ha toponims com Azpillagaña
Després de tanta especulació remota, la clau potser li provingui de les versions populars de la llengua catalana, a l'edat mitjana i moderna. En resum, la cosa va així: la documentació
antiga, des dels segles XI i XII fins ben bé el XVI (ja no tan antiga, dones),
demostra que el nom originari duia la -r- en una altra posició (Bufagranyes,
Bufagranya), i que entremig existí encara una variant Bufraganya, intermedia
entre aquella forma i l'actual Brufaganya. És a dir, que la -r- en qüestió al
llarg deis segles ha anat retrocedint de la tercera a la segona i finalment a
la primera sfl.laba del mot (i a més a més aquest, inicialment plural, ha
esdevingut singular). Aixo podria semblar un detall ridícul, pero no ha és
gens per tal d'esbrinar la veritable etimología del nom, ja que no solament
serveix per acabar de descartar qualsevol relació amb la -ganya basca o
arabiga, sinó que obre les portes a falta d'una altra interpretació, ara
simplement a partir de dos mots catalans: un normalíssim bufa (del verb
bufar, sí) i un avui més desconegut granya, variant antiga de grana, "llavor
vegetal", i dones parent del molt més habitual gra, en sentit especialment
cerealístic.
Aquests serien els mots clau: bufar i grana, sota la forma combinada
antiga bufagranyes.
Apareix sobretot com Bufaganyes (a la costa Brava) o, no lluny seu, el castell de Bufalaranya a que ja al.ludia Albert Turul en l'article Quaderns de SM de l'any passat. Uns i altres, en definitiva, vindrien a significar, en boca popular, que es tracta de llocs ventejats i poc productius, on les ventades
s'enduen el gra,.
Font Coromines J, Onomasticon Cataloniae Vol III
Font Albert Turul. Quaderns de SM
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada